Artículos relacionados
Avui es el quart dia des que el govern va decretar una sèrie de mesures dirigides a intentar frenar l’expansió d’aquesta maleïda pandèmia a la que s’està enfrontant el món. Dins d’aquest conjunt s’inclou la que, pot ser, es més important: no eixir de casa. Però, fins a quin punt açò s’està complint? Durant el cap de setmana tothom ha estat molt conscienciat, els carrers estaven deserts en la seua majoria i les xarxes socials han estat inundades de publicacions “YO ME QUEDO EN CASA”. Bé, pareixia que la gent ho havia entès: es necessari quedar-nos a casa per a poder eixir d’aquesta situació el més aviat possible.
No obstant, va arribar el dilluns, i amb ell la tornada al treball de moltíssimes persones que es veuen obligades a seguir anant a treballar cada dia. Les botigues d’aliments, les farmàcies i altres establiments considerats de primera necessitat segueixen oberts, i a nosaltres, en teoria, només se’ns permet eixir per a anar a comprar, passejar al gos ràpidament, anar al metge o atendre a persones dependents.
Però quina es la realitat de Mutxamel? Des d’ahir els carrers segueixen plens de gent que va a comprar, a passejar al gos i fins i tot he arribat a veure un home que portava el xandall i una motxilla per a anar a fer esport. A més, continuen eixint per parelles a passejar per la rambla, quin avorriment anar sol pel carrer veritat? Aixina també si durant el passeig troben a algú es paren a xarrar, per socialitzar una mica i aquestes coses.
Senyores i senyors, ens ho hem de prendre seriosament: ENS HEM DE QUEDAR A CASA JA. Poder eixir a comprar no significa anar tots els dies a comprar el pa com fèiem abans, ni significa que podem treure al gos durant mitja hora, ni significa que podem agafar el cotxe per a visitar a la família, o que podem anar acompanyats d’algú. Tots estem passant aquesta crisi i per a que enganyar-nos, ho estem passant malament. Estem acostumats a ser éssers socials, a passar per casa per dormir i poc més i de cop i volta, ens veiem tancats 24 hores amb la nostra família, si tenim sort, o en el pitjor dels casos sense ninguna companyia.
Està molt bé eixir cada dia a les vuit de la vesprada als balcons per a aplaudir als sanitaris; també està molt bé reconèixer el treball dels milers de botiguers, camioners, policies, bombers i molts més que podria seguir nomenant, per la gran tasca que fan cada dia i pel gran risc que corren tots ells. Però de que serveix si després seguim eixint a comprar, o simplement a passejar, tots els dies (això si amb mascareta i guants eh, amb això ja estem salvats).
M’encanten les iniciatives de tamborrades, festes als balcons per als xiquets, cantar “Resistiré” o tocar un instrument per als teus veïns, però recordeu, aquest procés va a ser llarg: ens quedarem sense idees, hi haurà dies millors i dies pitjors, dies que estimarem la nostra família i dies que els voldrem ben lluny. Lo més important es mirar al futur i pensar que açò té un final i que després tornarem a ser lliures per a anar a passejar al camp, per a eixir amb els nostres amics, per a anar a comprar o simplement per a quedar-nos a casa perquè nosaltres ho decidim. Aleshores, tot i que pareix contradictori, com aconseguirem eixir abans: NO EIXINT DE CASA.
N.P.
